Arcadi Oliveres tanca el cicle Reptes del Segle XXI del PEHOC

El divendres passat es va tancar el cicle de conferències que organitza, cada curs, el PEHOC. En aquesta ocasió va ser a través d’un diàleg entre el periodista Jordi Casas, corresponsal a la Garrotxa i Ripollès d’El Punt-Avui, i el professor d’economia i president de Justícia i Pau, Arcadi Oliveres.

En les gairebé dues hores de durada de l’acte, el professor Oliveres, responent a preguntes del periodista, va anar abordant diversos temes d’actualitat política, social i econòmica.

Va iniciar la seva exposició manifestant que la situació econòmica i política al món té solució si hi ha voluntat i no perdem l’esperança. No estem davant una crisi provocada per una manca de recursos si no per l’enorme desigualtat en la seva distribució. Patim un excés de benestar material i una important manca de valors. Mai havien existit tants coneixements i possibilitats tecnològiques per obtenir recursos energètics i alimentaris, ni tantes facilitats per relacionar-se i comunicar-se. És important saber el que ens passa per poder trobar la solució. És important evitar la manipulació de la informació que arriba majoritàriament a la població. “Amb els romans era el pa i circ. Posteriorment, va ser el pan y toros, i ara amb el que ens entabanen és amb el pa i futbol. I els dies que no hi ha cap partit o quan s’acaba la lliga i no juga la roja, aleshores ens idiotitzen amb Telecinco i Intereconomía”

Va destacar la importància del moviment del 15 M com a primera resposta pública dels principals afectats per la crisi, joves, jubilats, davant el que considera una situació insostenible. També va mencionar la importància d’aquest moviment al posar en l’agenda política i mediàtica problemes que afecten greument el dia a dia de moltes persones, com els desnonaments, la precarització dels serveis sanitaris i educatius públics, que no tenien presència en el debat públic i polític tradicional.

Va denunciar amb vehemència la connivència entre els partits polítics i el món financer, posant com exemple la vinculació professional de molts dels responsables de les polítiques conòmiques de països europeus i nord-americans amb bancs d’inversions com Lehman Brothers o Goldman Sachs, així com pels problemes de finançament dels partits polítics que els fan dependents dels crèdits i favors de la banca i la gran indústria. Aquesta debilitat política ha impedit mesures de control del capital financer especulatiu que a més de provocar la crisi econòmica actual contribueixen a la pobresa i la misèria de milions de persones a tot el món.

Amb una quarta part dels 200.000 milions de dòlars que es recaptarien amb una taxa, de només l’1 per 1000, sobre les transaccions financeres, proposada fa més de quaranta anys pel premi Nobel d’Economia James Tobin, es podria evitar la mort de les 100.000 persones que diàriament moren de fam al món.

Els partits polítics són importants i fonamentals en una societat democràtica però no són l’única forma de fer política. Moviments com el dels indignats, sectors pacifistes i ecologistes, si tenen ample recolzament social, poden influir de manera important en la legislació i aplicació de lleis democràtiques. Es va declarar independentista i va reconèixer la seva participació en moltes de les consultes populars per la independència celebrades fa tres anys per tot Catalunya, però va manifestar que l’assoliment de la independència, sense altres canvis polítics i econòmics, no resoldria els problemes econòmics de la nostra nació. Es va mostrar molt decebut amb el camí que ha portat la política europea en els darrers anys. Va manifestar que la Unió Europea havia traït l’esperit social originari del seu naixement i, fins i tot, la seva arrel democràtica prenent decisions transcendentals sense consultar la seva població i conculcant drets fonamentals de les persones com la lliure circulació de persones i aprovant, en el Tractat de Lisboa, mesures de violència institucional extrema en determinades circumstàncies.

Es va mostrar partidari de repartir el treball, com a única solució al greu problema de l’atur estructural, tal com havia fet el govern de Lionel Jospin a França fa una dècada i com estan fent en altres països del centre i nord d’Europa. Va dir que calia major flexibilitat de les condicions laborals, negant, però, cap efecte positiu de la recent reforma laboral del Govern espanyol. Va defensar plataformes de negociació laboral internacionals per evitar deslocalitzacions de l’activitat productiva i va responsabilitzar els sindicats de preocupar-se més dels treballadors amb treballs consolidats que dels aturats o dels que tenen contractes precaris.

Durant el llarg i dens debat, completat posteriorment amb diverses intervencions del nombrós públic que omplia totalment el Casal Marià, Arcadi Oliveres es va manifestar pacifista radical, seguidor des de sempre de la doctrina de Gandhi, i va mostrar-se en tot moment esperançat per la situació del món a llarg termini, principalment perquè aquest era un món terriblement injust i estúpid que no podrà sobreviure sense canvis importants que recuperin valors de solidaritat i col•laboració social i, sobretot, per la potencialitat de l’ésser humà.

 Conferència del periodista Martí Anglada a l’Orfeó

Dins el marc del cicle de xerrades Reptes del segle XXI, organitzat pel Patronat d’Estudis Històrics d’Olot i Comarca, el divendres passat va tenir lloc la conferència Un món sense lideratge? Europa davant dels reptes actuals, que va pronunciar el conegut periodista de TV3, Martí Anglada. L’acte va comptar amb una gran presència de públic. Martí Anglada, bon coneixedor de la Unió Europea i dels principals països europeus, va anar desgranant quina era la situació europea davant de l’actual crisi.

 Així, va definir alguns dels problemes de la UE que fan que no sigui un dels líders mundials. En definitiva va dir que l’expectativa que hi havia sobre la construcció europea  ara fa vint anys, no ha acabat de reeixir. El problema d’Europa és que hi ha com dos escenaris: un escenari més idealista de la construcció d’Europa com una federació d’estats europeus, que es veu reflectit en el Parlament Europeu, un parlament que hauria de tenir un paper molt important en la construcció europea però que en realitat no l’acaba tenint. El segon escenari seria el més realista, el que realment governa Europa en realitat, format pel Consell d’Europa, és el que realment pren decisions importants i de manera més immediata. És a dir, quan hi ha urgència en prendre decisions, les pren el Consell i no el Parlament. Avui, immersos en una gran crisi, el Consell d’Europa s’ha de reunir de manera cada vegada més periòdica per poder prendre decisions de manera ràpida per intentar calmar els mercats. Amb tot, aquestes decisions encara són massa lentes respecte d’altres grans potències, en especial les emergents com ara la Xina. Mentre hi hagi aquestes disfuncions en el govern europeu, Europa no aixecarà el cap.

Pel que fa a la moneda, Anglada va dir que, en definitiva, l’euro no és res més que el marc alemany disfressat d’euro, cosa que ha permès que sigui Alemanya qui marca la política econòmica comuna, sempre de bracet amb França per tal de disposar de més suport mediàtic i mantenir el front francoalemany en les decisions importants. Un dels problemes de la UE és que el Banc Central Europeu no emet deute perquè els països respectius, especialment Alemanya i França, no l’han volgut cedir i el mantenen en els seus respectius bancs nacionals. Per tant, un cop més, tenim un Banc Central Europeu però que no decideix res sinó que, de facto, ho fa el Bundesbank. D’altra banda, des d’Alemanya no s’ha acabat de pair que amb el BCE, les decisions ara siguin més lentes i hagin de dependre d’altres països membres. En resum, caldria un veritable banc europeu que pogués emetre bons i finançar-se.

Pel que fa a política exterior i defensa, Anglada també creu que hi ha molt de camí per recórrer i que no hi ha un projecte comú en aquests afers, cosa que també debilita molt la UE. En aquest aspecte, Martí Anglada creu que França hauria de capitanejar aquesta política exterior, perquè està més preparada i hi té més experiència que alemanya.

Per altra banda, la Gran Bretanya no està interessada en una UE forta ni unida perquè aleshores, el lloc preeminent que sempre han ocupat a nivell mundial i en les relacions amb els EEUU es podria perdre a favor de l’eix francoalemany. En aquest sentit, malgrat que la Gran Bretanya pugni perquè no hi hagi aquesta europa unida, la situació econòmica i l’estratègia mundial sembla que provocaran que aquesta unió continuï endavant amb o sense la Gran Bretanya.

A més, en aquests moments, EEUU vol que hi hagi una UE forta i unida ja que esdevindria un aliat important i fort per poder fer front comú i aturar l’expansió de la Xina a nivell econòmic i mundial.

A la pregunta sobre com veu el futur de Catalunya dins la UE, Anglada va dir que si Catalunya segueix treballant, amb democràcia, unitat i pacíficament, per aconseguir més autogovern, la UE, tard o d’hora, s’hi haurà d’implicar i caldrà trobar alguna solució de consens per a satisfer les demandes catalanes. Això podria portar a una representació, encara que fos menor, de Catalunya dins la UE futura.

El passat divendres es va celebrar a l‘Orfeó Popular Olotí la conferència corresponent al mes de març del cicle organitzat pel PEHOC, Reptes d’un món global :del món bipolar al món multipolar, essent el conferenciant Anton Costas, Catedràtic de Política Econòmica de la UB.

El Dr. Costas va definir la globalització com un canvi de la noció de distància i temps fruit dels avenços tecnològics i comunicacionals la qual cosa ha modificat, per sempre, la vida diària de milions de persones arreu del món.

El món bipolar, que va néixer després de la segona guerra mundial, especialment arran de la Crisi del Canal de Suez, que va donar protagonisme al paper internacional dels EEUU en detriment de les tradicionals potencies europees, França i Regne Unit, va durar fins els anys noranta amb l’implosió de l’Unió Soviètica .Un període transitori de falsa i curta hegemonia nord-americana va donar pas l’aparició de noves potencies econòmiques i demogràfiques emergents com Brasil, India i sobre tot la Xina.

L’emergència de Xina com a indiscutible potència econòmica fa pensar que esdevindrà en un futur una potència militar, com ha passat en altres casos a la història, per garantir els seus interessos econòmics i l’abastiment de matèries primeres necessàries pel seu creixement.

Una de les característiques més importants del món multipolar es la gran inestabilitat política i econòmica que ha portat a l’aparentment immutable panorama del món de la guerra freda.

L’emergència de noves potencies econòmiques, en alguns casos fins poques dècades abans, colònies d’estats occidentals, l’existència d’un món globalitzat, i la preponderància del món financer i econòmic sobre el polític han tingut importants repercussions sobre la vida dels ciutadans occidentals. Canvis culturals, de valors tradicionals i de la mateixa noció de família, reptes mediambientals i demogràfics, amenaces pels estats de benestar i fins i tot per la mateixa noció de democràcia .

La enorme creació de riquesa que van suposar els avenços tecnològics i científics des de finals dels segle XIX van afavorir l’expansió del mercat a nivell mundial que acompanyat de les polítiques redistributives posteriors a la segona guerra mundial van provocar la major etapa de benestar coneguda a la història i l’aparició de les classes mitjanes als països occidentals.
Aquesta tendència es va trencar als anys setanta primer amb la crisi del petroli com a resposta dels països àrabs a la Guerra del Yom-kippur i posteriorment per polítiques des-reguladores de les finances internacionals que van fer que el tradicional paper d’intermediació de la banca donés pas a una activitat especulativa i sense control polític del mercat i les finances. El resultat va ser la bombolla de crèdit, moltes vegades insolvent, que va posar en risc i en fallida molts bancs i entitats financeres que han hagut de ser rescatades amb diner púbic i han portat a l’actual greu i llarga crisi econòmica i financera sobre tot a Occident.
La sortida d’aquesta hauria de passar per tornar a donar prioritat a la política sobre el món financer i econòmic, tornar a regular els mercats i les finances.

La dificultat estarà en intentar combinar la sobirania nacional dels estats, la democràcia, com a mitja de participació ciutadana en les decisions polítiques i els forts interessos financers i comercials del món hiperglobalitzat.

La propera conferència del cicle la farà el dia 13 d’abril el periodista Martí Anglada que parlarà del paper d’Europa davant els reptes actuals.

La conferència de Santiago Niño-Becerra omple a vessar El Torín

Més de mig miler de persones, que omplien la sala El Torín, pogueren gaudir, divendres passat, de la tercera conferència del cicle “reptes del segle XXI”, organitzada pel PEHOC i protagonitzada pel conegut catedràtic d’Estructura Econòmica Santiago Niño-Becerra.

El conferenciant posà de manifest que el col•lapse de l’estat del benestar, model que serví per superar la Gran Depressió dels anys trenta del segle passat, ha suposat, a través de l’actual fase de retallades “urbi et orbe”, posar en perill l’actual sistema de protecció social. Aquesta fallida ha estat produïda per haver-se exhaurit la capacitat d’endeutament dels diversos agents econòmics, tant públics com privats. Fou precisament aquesta tendència a l’endeutament progressiu , portada fins a extrems exagerats, la que, per altra banda, paradoxalment, serví per superar la recessió de principis dels anys noranta del segle passat. Sigui com sigui, a hores d’ara els nivells d’endeutament assolits fan del tot impossible el retorn a la situació anterior de creixements productius sostinguts i constants.

Davant d’aquesta situació, Niño-Becerra creu que la solució a una crisi sistèmica d’aquestes proporcions ha de ser forçosament d’abast mundial, s’ha de basar en l’optimització de recursos en lloc de fer-ho en el consumisme desenfrenat i, a més a més, s’ha de recolzar en una actitud de coordinació i cooperació entre agents econòmics que substitueixi l’individualisme i el campi qui pugui dels darrers temps.

En el cas concret d’Espanya, el conferenciant subratllà el retard de 30 anys en el nivell de productivitat respecte d’altres estats de la UE. El problema del deute empresarial i financer (molt superiors tots dos al deute públic), que dificulta enormement les possibilitats de represa econòmica i, finalment, les taxes tan elevades d’atur que demostren que l’economia espanyola no té la suficient capacitat per aconseguir rebaixar el nivell d’atur, atès que necessitaria créixer un 2% de mitjana cada any per aconseguir taxes més baixes de desocupació, reactivar el consum i poder rebaixar els deutes esmentats. Totes les previsions, però, pronostiquen una sèrie ben llarga d’anys amb creixements (en el seu cas) molt minsos i molt per sota d’aquell 2% desitjable. Per altra banda no es pot esperar, tampoc, que les economies més dinàmiques de la UE actuïn com a locomotora de les economies més febles.

Pel que fa a Catalunya, Santiago Niño-Becerra assegurà que, sense el dèficit fiscal respecte d’Espanya, que qualificà d’insostenible i digué que representa un valor per sobre del 8% del PIB del Principat, les retallades pressupostàries no serien necessàries com tampoc l’increment experimentat pel deute públic català.

Pel que fa a Europa, totes les previsions apunten a un llarg període d’empobriment general, mesurat en termes de PIB per càpita, respecte als nivells de riquesa assolits el 2005.

En l’animat col•loqui posterior entre el públic i el conferenciant, aquest posà sobre la taula algunes interessants consideracions de futur:

-És possible que es produeixi, a nivell global, un canvi important en la fiscalitat, en el sentit que passi a gravar-se la despesa no estrictament necessària en comptes de gravar els ingressos rebuts.

-El volum productiu de l’economia submergida tendirà a augmentar.

-Només a nivell econòmic global es podria perseguir i eradicar l’opacitat fiscal de determinades figures escapatòries (SICAVS), així com aconseguir superar els deutes generals existents.

-El paper dels poders locals/municipals respecte al protagonisme per mantenir els nivells de protecció social anirà en augment, tot coincidint amb el futur cooperatiu de la producció de béns, en forma de clústers molt localitzats.

En resum, un acte d’un parell d’hores, que segur que no va deixar indiferent a cap de les persones presents. I és que la cultura també és benestar.