LA CRISI ECONÒMICA

 La crisi econòmica va sorgir a Espanya entre els anys 2007 i 2008.

Espanya, ha estat sempre un dels països “pobres” en producció d’Europa. El problema per tan, ha estat productiu. No tot el que produïm es ven, sinó el contrari, produïm més del que podem vendre.

Espanya doncs, va viure uns anys com a ric, encara que aquest no fos el mètode aplicable al llarg dels anys.

La crisi financera sorgeix per tan del sistema econòmic unitari: el capitalisme. El capitalisme necessita una expansió permanent i actua de tal manera que l’únic benefici esdevé per aquells que posseeixen el capital.

En aquest sistema econòmic, el qual sempre és recolzat pel govern del país i qui convenç a la població que tot funciona correctament, no es pot evitar la crisi, ja que si no es fa una expansió pràcticament permanent la crisi sorgeix de manera inevitable.

Aquesta crisi, actualment situada (entre altres llocs) a Espanya afecta als treballadors, la majoria de la població, els quals s’endeuten en deutes financers, “hipoteques basura” i són sotmesos a un augment d’impostos.

Espanya també pateix una crisi financera, un deute extern força important i també altes xifres d’aturats (actualment són uns 5 milions dins l’estat espanyol).

Perilla l’euro i amb aixó tota la Unió Europea.

No tenir una capacitat productiva provoca una exageració del deute, fet que marca com a objectiu de l’any actual, pagar-lo.

Encara doncs immersos a la crisi, cal ser optimistes però també realistes, si tothom hi aporta i es busquen solucions, fer front al problema econòmic podrà ser aviat un objectiu complert.

Indignació i crisi econòmica.

A l’Orfeó Olotí, davant d’un auditori abarrotat, el catedràtic de Ciència Política i professor d’Economia de la UAB, Joan Subirats, va obrir el cicle REPTES DEL SEGLE XXI, que organitza el Patronat d’Estudis Històrics (PEHOC), durant aquest curs 2011-12, per parlar del moviment dels indignats i les alternatives al sistema. Segons Subirats ens trobem davant d’un canvi de model social i d’un canvi d’època i no només davant d’una greu crisi econòmica.

Després d’explicar el paper tradicional del treball com a factor d’identitat personal i com a mitjà per guanyar-se la vida, amb llargues vides professionals de 30 i 40 anys en la mateixa empresa, el va comparar amb l’actual precarietat de les persones que, d’uns anys ençà, s’incorporen al món laboral. Així mateix, va destacar els canvis que la globalització ha causat en els equilibris de poders dins del sistema i la supremacia que ha adquirit el món de les finances.

El canvi però més decisiu i que ha facilitat tant la globalització com el foment dels moviments de resistència alternatius durant els darrers anys ha estat l’aparició d’internet i les noves tecnologies de comunicació.

Internet s’ha convertit en el nou factor d’intermediació social que permet la comunicació i l’intercanvi d’informació entre els individus de tot el planeta d’una forma molt més ràpida i eficaç que els mitjans tradicionals, amb l’avantatge que en molts casos aquest mitjà és gratuït i facilita el treball en xarxa i el sorgiment de moviments cooperatius.

Aquest nou sistema d’intermediació de la societat obliga a noves formes de fer política i suposa un canvi en la manera tradicional d’exercir el poder. Segons el professor Subirats, doncs, la informació deixarà d’estar sotmesa als interessos dels grans grups de comunicació i dels seus propietaris i possibilitarà, a la vegada, noves formes de participació política, fins i tot de consulta popular i de presa de decisions.

Els fenomen dels indignats o del moviment del 15 M pivota sobre el descontentament amb el polítics tradicionals en base a dues queixes:

• no fan el que prometen .

• no viuen com nosaltres.

L’expansió del moviment a altres països, especialment a partir de les manifestacions del 15 d’octubre, a més de mils ciutats de tot el món, fa que la dimensió de la protesta no sigui únicament simbòlica.

Com actuar davant l’actual situació de crisi generalitzada? El problema és global i, doncs, la resposta i les propostes han de ser també globals. En l‘àmbit econòmic i social cal trobar una via intermèdia entre l’economia d’estat i el mercat pur, amb formes de cooperació i cooperativisme ( es va posar com a exemple el cooperativisme basc de la zona de Mondragón), que facin més justa la distribució del treball i de la riquesa, proposant noves formes de participació social i política i una gestió més transparent dels recursos públics.

En tot cas, els punts foscos del moviment en el seu estat actual serien la manca d’interlocutors o representants i la poca concreció de les seves propostes.

Un animat col•loqui seguí a la intervenció del conferenciant.

GONZALO BERNARDOS EXPLICA LES SEVES TESIS SOBRE ELS REPTES DEL SEGLE XXI

El passat divendres amb una gran afluència de públic es va celebrar a l’ Orfeó la segona conferencia del cicle reptes del s XXI , a càrrec del professor Gonzalo Bernardos, sota el títol de, Crisi conjuntural o crisi del sistema?

El professor Bernardos va dir que estàvem davant d’ una crisi sistèmica i, per tant, seria necessari per sortir-ne, la pèrdua de poder del mon financer en front del poder polític democràtic i del capitalisme productiu tradicional .

Va fer un recorregut històric des de la crisi de 1929, per a la sortida de la qual als EUA va ser necessària l’arribada al poder del President Roosevelt i l’adopció d’una sèrie de mesures d’inversió pública en infraestructures que, a la vegada que modernitzaven el país, disminuïen la important taxa d’atur que patia la societat de la gran depressió , engreixant d’ aquesta forma la màquina econòmica del consum. Aquestes polítiques van ser adoptades a Europa a partir de l any 1945 , sota l’etiqueta del keynesianisme, produint l’etapa de creixement i benestar més important de la història europea i que va durar fins als setanta.

Posteriorment amb la presidència americana de Ronald Reagan es va donar pas a un nou model de capitalisme, el financer, el qual ha perdurat fins avui. Aquest capitalisme es caracteritza fonamentalment pels guanys a curt termini , sobretot dels directius i els accionistes de les grans empreses i bancs, produint un important creixement econòmic sense una base real, i les bombolles tecnològica i immobiliària en són un exemple, amb una gran desigualtat en la distribució de la riquesa.

 Per sortir d’aquesta situació s’hauria de produir una pèrdua de poder del capitalisme financer i la seva substitució pel poder polític i democràtic dels governs. Una de les grans dificultats, a banda de la manca d’estadistes i polítics de talla a Europa , és el trauma històric del polítics d´ Alemanya pel record dels efectes de la inflació en el període posterior a la primera guerra mundial .

 Només amb un Banc Central Europeu que garanteixi la solvència de la Unió Europea enfront dels grans especuladors , també anomenats “ mercats” i una unificació de polítiques econòmiques i fiscals farà remuntar la situació.

 Es va mostrar optimista respecta a la situació espanyola i catalana a mitjà termini si en els propers anys , amb mesures d’austeritat ben repartida , s’aconsegueix disminuir el deute , es reorienta el paper de les entitats financeres a la seva tasca més important , la banca comercial i s’inverteix en la industria amb mà d’obra intensiva . Aquesta, en lloc de les alternatives de parcs industrials i tecnològics dels quals no es té base industrial ni coneixement, és la única que pot donar ocupació a un sector molt important d’aturats amb baixa formació i són sectors en els quals es pot ser competitius en el mercat internacional. Va posar com a exemples la indústria agroalimentària, química i el sector turístic , especialment el turisme cultural. Un animat col•loqui va cloure l’ acte.