El divendres passat, 13 de març, va tenir lloc la sisena xerrada del cicle CATALUNYA, 1901-1931, un país en transformació que organitza el PEHOC juntament amb d’altres entitats i institucions. En aquesta ocasió, intervingué el doctor en Història i professor de la Universitat Rovira i Virgili, Ramon Arnabat, amb la conferència De la llei de Jurisdiccions al pistolerisme. Lluita social i reacció.

Es tractava d’emmarcar el conjunt de fets que, des del catalanisme regionalista evoluciona cap al nacionalisme i, alhora, permet entendre el creixent radicalisme social. El moment històric era de crisi institucional, amb un sistema, el de la Restauració, francament tocat després de la desfeta de Cuba i amb un sistema electoral que només interessava una minoria (un 30/40 %) dels homes, que eren els que podien votar. En aquest context, condicionat també per la I Guerra Mundial i la revolució soviètica del 1917, els principals agents del període, segons Arnabat, van ser la pròpia burgesia catalana que, desencantada formalitza la seva adhesió al catalanisme de la mà de la Lliga Regionalista. També, els treballadors industrials, agrupats majoritàriament en la CNT, o els pagesos, organitzats en la Unió de Rabassaires. Igualment, el catalanisme que lluita per adquirir més força de negociació amb l’Estat i, finalment, l’exèrcit, una força acostumada a intervenir en els afers polítics. Arnabat va destacar la força creixent de les dones i els joves i el model català del teixit social al voltant de les més de 15000 associacions que actuen des de qualsevol àmbit social, cultural o d’oci.

És en aquest període que la població catalana creix i es concentra en els principals nuclis urbans i quan, a més, es produeix el debat sobre la propietat agrària (afectada per la crisi de la fil•loxera), o quan els preus pugen com a conseqüència de l’augment de la demanda exterior per la Gran Guerra i la disminució de l’oferta interna. Si en aquests anys els salaris es mantenen sempre per sota dels preus, els condiments d’una gran crisi social semblen preparats. Així, després de la victòria electoral de la Lliga, el 1901, l’Estat respon amb la llei de Jurisdiccions, contestada des de Catalunya amb la formació de la Solidaritat Catalana (una coalició que agrupava tot el ventall polític català i catalanista, amb l’excepció dels partits dinàstics i dels lerrouxistes) i amb una nova victòria electoral, en aquesta ocasió incontestable (41 diputats de 44 possibles). Quedava, encara, el problema obrer amb explosions cada cop més radicals i noves respostes oficials més repressives (s’aplica la llei de fugues). Episodis com els de la Setmana Tràgica (i el judici de Ferrer i Guàrdia) o la crisi del 1917 serveixen per desembocar en una nova crisi social, el 1919, amb la vaga de la Canadenca i la reivindicació de les 8 hores laborals. La victòria obrera va provocar que els empresaris contractessin pistolers que atemptaven contra els dirigents sindicals que, alhora, justificaven noves accions violentes des dels mateixos nuclis obrers. S’entrava així en un cicle d’acció-reacció tallat només amb el cop d’estat de Miguel Primo de Rivera i l’increment de la repressió social contra obrers, sindicalistes i catalanistes que qüestionaven el model social i la mateixa estructura de l’Estat.

En resum, una magnífica i didàctica xerrada que els assistents van agrair. La propera xerrada serà el 10 d’abril a càrrec de l’escriptora Care Santos, autora, d’entre altres, d’Habitacions tancades, obra ambientada en aquests primers trenta anys del segle XX.

El proper divendres, dia 13 de març, dins del cicle que organitza el PEHOC juntament amb altres entitats locals, sobre la transformació de la societat catalana en els primers trenta anys del segle XX, intervindrà en Ramon Arnabat, doctor en Història, professor de la Universitat Rovira i Virgili. Arnabat també és director del projecte “Tots els Noms” (El Penedès, 1931–1979), president de l’Institut d’Estudis Penedesencs i autor de diversos llibres i articles sobre la Guerra Civil espanyola.

Es tracta d’una reflexió sobre les causes que provocaren la conflictivitat social de la mà de la classe obrera per aconseguir una millora de les condicions econòmiques, sanitàries, de seguretat i de treball, i de l’oposició a aquestes demandes per part d’una patronal que cada cop tendia a un radicalisme més violent i contundent, proper a les formes que, a Europa, van arrelar a Itàlia, primer, i a Portugal i a Alemanya, després, i que, desgraciadament van donar forma a les contradiccions de la II República Espanyola que van acabar desembocant en la Guerra Civil.

De la mà d’un sindicalisme sobredimensionat, el de la CNT, la societat catalana va viure moments especialment crítics (Setmana Tràgica, Vaga General del 1917, pistolerisme i atemptats d’entre el 1919 i 1923) que van acabar definint un model social i cultural basat en la lluita, l’enfrontament i l’oposició ideològica. Anticlericalisme, acció directa, dictadura o solidaritat de classe seran conceptes que passaran d’anàlisi en anàlisi.

Sens dubte, un moment de la nostra història especialment apassionat i apassionant.

Com sempre a les 7 de la tarda a l’Orfeó Olotí.

Divendres 12 de desembre a les 7 de la tarda a l’Orfeó Olotí, dins del cicle organitzat pel PEHOC “Catalunya, 1901-1931, un país en transformació” es farà la xerrada “Josep Berga i Boix. El paisatgisme a Catalunya”, a càrrec de Mita Casacuberta i Joan Sala.

En aquest acte s’inclourà la presentació dels dos primers dels quatre volums que recolliran les obres literàries completes de Josep Berga i Boix. Són “El perfil pedagògic de Josep Berga i Boix. Les memòries de l’Escola de Belles Arts d’Olot“, de Joan Sala Plana i M. Assumpció Arnau, i “La mort dels polítics. Articles, costums, tradicions i records” de Margarida Casacuberta.

El cicle de xerrades “Catalunya 1901-1931, un país en transformació” organitzat pel Patronat d’Estudis Històrics d’Olot i Comarca per al curs 2014-15 s’iniciarà aquest divendres amb la xerrada “La Catalunya del 1901 al 1931. De la Lliga Regionalista a Esquerra Republicana” a càrrec del Dr. Ucelay-Da Cal.

Enric Ucelay-Da Cal (Nova York, Estats Units, 1948) és un historiador nascut als Estats Units fill d’exiliats espanyols que es va nacionalitzar espanyol. Especialitzat en Història Contemporània és catedràtic d’història contemporània de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona i coordinador del Grup de Recerca en Estats, Nacions i Sobiranismes, vinculat a la Universitat Pompeu Fabra.

Enric Ucelay-Da Cal s’ha centrat en la seva carrera professional en la història contemporània a Espanya i Catalunya, el nacionalisme espanyol i el nacionalisme català, i temes específics com el paper del separatisme català (Estat Català) durant la Segona República Espanyola i la Guerra Civil Espanyola; l’anàlisi del populisme a Espanya i les seves connexions amb Amèrica Llatina; les dinàmiques regionals vinculades a una història “nacional” general o l’antropologia de la religió com a mètode per interpretar la Guerra Civil espanyola. Ha publicat més de dos-cents articles acadèmics a revistes especialitzades i és autor de llibres en espanyol, català, anglès i italià.