El professor d’història de la URV, Joan Maria Thomàs, va parlar divendres passat de la Dictadura de Primo de Rivera i el reaccionarisme espanyol en  la dècada dels  anys 20 en la conferència del cicle del PEHOC.

La dictadura de Primo de Rivera va suposar el  trencament d’un perïode de cinquanta anys en la història d’Espanya, 1875-1923, en el qual no s’havien  produït cops d’estat ni pronunciaments. La tendència europea en el període d’entreguerres va ser la de governs dictatorials o autoritaris especialment en els països del sud i de l’est d’Europa.

L’arribada de la dictadura va estar afavorida per la tendència europea de governs militars i  autoritaris com a resposta a l’amenaça del comunisme així com per circumstàncies particulars de la situació política espanyola.

La conflictivitat laboral, amb enfrontaments violents entre grups de pistolers dirigits per la patronal i membres anarcosindicalistes, el deteriorament de l’ordre públic i de les condicions de vida de les classes populars, així com l’amenaça d’una comissió d’investigació parlamentària sobre el conflicte el Desastre d’Anual (1921), en el qual podia estar inculpat el mateix Alfons XIII van afavorir un moviment reaccionari entre les classes dirigents de l’Estat i destacats militars.

Miguel Primo de Rivera, capità general de Catalunya des de l´any 1922, havia seguit la política anterior de Milans del Bosch i Martínez Anido davant el moviment sindical anarquista de la Barcelona dels anys vint. Així mateix mantenia una bona sintonia política amb un sector de la burgesia catalana molt enfrontat al Govern liberal de Garcia Prieto per la política comercial menys proteccionista que pretenia impulsar i per la seva política fiscal d’intentar gravar més les rendes més elevades. Inicialment, la intenció del dictador era iniciar una política regeneracionista, amb una base conservadora socialcristiana, millorar les condicions laborals dels treballadors, combatre el caciquisme  tradicional espanyol i modernitzant l’administració i les infraestructures. Tot i el seu nacionalisme espanyol inicialment va intentar pactar amb els incipients moviments regionalistes per aconseguir una tímida descentralització administrativa als ajuntaments i diputacions, seguint l’exemple de la Mancomunitat catalana, si bé  conservant les expressions culturals més folklòriques tot i mantenir la primacia  de la llengua i cultura castellana. Era un programa massa ambiciós per als nuclis reaccionaris tradicionals i fins i tot per a la mateixa monarquia que no li va donar tot el suport.

Thomàs que va diferenciar el reaccionarisme i la figura de Primo de Rivera dels moviments feixistes  europeus, emmarcant-lo més en la vessant autoritària i conservadora centreeuropea, va reivindicar un estudi més profund de la figura del general, diferenciant-lo d’altres figures del feixisme espanyol com José Calvo Sotelo o el seu fill gran, José Antonio Primo de Rivera.

Finalment, va mencionar com a únic  referent d’un feixisme català, el grup La Traza, format per oficials de l’exèrcit destinats a Catalunya, que van intentar formar un  moviment polític, en la línia del moviment feixista italià, que donés suport i doctrina política a la Dictadura, però que va ser refusat pel mateix José Primo de Rivera.

La propera conferència del cicle  serà el 12 de juny amb el professor Àngel Duarte, que parlarà de la Catalunya nació. Macià i el nacionalisme progressista.