En la conferència  Islamisme i modernitat. És inevitable el xoc de cultures?,  del cicle del PEHOC, Francis Ghilès, especialista en el Magreb i Orient Mitjà del CIDOB va analitzar l’evolució de l’islamisme i va exposar un esdevenidor moderadament optimista malgrat els preocupants fets dels darrers anys.

Segons Ghilès, el principal problema amb l’islam ha estat la seva utilització política com a eina de confrontació entre diverses potències occidentals en un espai geogràfic especialment important per la seva situació estratègica i la seva riquesa en petroli i també per l’extensió entre la població musulmana d’una interpretació rigorista de l’islam, el wahabisme, impulsat per Aràbia Saudí, soci polític i comercial d’Occident en el món àrab en el darrer mig segle.

Francis Ghilès presentat per Joan Guix

Ghilès va emfasitzar la maldestra intervenció  d’Occident, especialment França i Regne Unit, antigues potències colonials, i, posteriorment, Estats Units, a l’Orient  Mitja i el Magreb en el darrer segle, començant pel repartiment artificial de l’espai de l’antic imperi otomà. O bé la manera com es va crear l’estat d’Israel i la llarga revolució d’independència d’Algèria, fets que encara són viscuts com una viva ferida en l’antic imperi otomà.

Va senyalar que un dels principals perills de la nostra relació amb l’islam és el desconeixement de les societats occidentals, especialment de les elits polítiques, del món musulmà que tenen com a resultat una actitud de desconfiança i por davant de qualsevol manifestació cultural o religiosa del món islàmic.

El món islàmic és un molt plural i dinàmic amb fenòmens molt vius de la societat civil, especialment important el paper de la dona en la societat islàmica que necessita, com  va passar a l’Espanya de principis dels anys seixanta, un període de transició en què disminueixi el paper de la religió, sobretot en la seva interpretació més rigorista, i a la vegada es configuri una societat civil amb valors lliberals que participi de manera més activa en la política.

El paper de l’Iran, un dels estats més sòlids de la zona, el paper de Rússia en la crisi de Síria, la propera successió en la presidència d’Algèria i la molt preocupant radicalització de la política dels darrers governs i de la societat israeliana van ser els punts que va assenyalar com els més importants que poden determinar l’evolució de la situació al món àrab.