La creació del Patronat va ser una iniciativa municipal que es va materialitzar l’any 1933, durant la Generalitat republicana. Inicialment es va dir Patronat d’Estudis Històrics Olotins (PEHO) i estava regit per un patronat del qual en formava part l’alcalde de la ciutat, com a president; el regidor de Cultura, que n’era el vicepresident; dos regidors, dos membres d’entitats culturals –que van ser el Museu-Biblioteca i la Sala Vayreda– i un olotí proper al món cultural. El secretari era el de la corporació municipal, una mostra de la dependència de la casa de la vila.
La principal funció inicial va ser la de convocar un concurs per premiar un treball sobre història olotina. El 1934 ja es va fer una primera convocatòria pensada per estudiar la figura del jurisconsult Joan Pere Fontanella, premi que no es va arribar a donar, no sabem si per falta d’aspirants. Fos com fos, al final del mateix any es va fer una nova convocatòria però, aquest cop, amb una temàtica oberta sobre història local. S’hi van presentar sis treballs i es premià L’evolució social a Olot, de Gil Vidal i Forga. Aquesta decisió de l’any 1935, que donava el primer premi del Patronat, provocà polèmica, ja que part del jurat preferia l’obra finalista de Francesc Caula i Vegas, que era El règim senyorial a Olot, mostra de les dues sensibilitats entre els membres del jurat. El 1937, en plena guerra, es va fer una altra convocatòria del premi, que es va acabar anul•lant, i es va destinar l’assignació a altres despeses.
Després van arribar les tropes franquistes i la dictadura va imposar les seves lleis, entre les quals hi havia la prohibició d’escriure en la llengua del país. El PEHO va emmudir fins al 1947, quan el regidor de Cultura, Josep Munteis i Bracons –que ja havia estat vinculat al Patronat durant el període republicà–, proposà constituir el Patronato de Estudios Históricos Olotenses, regit per uns estatuts similars als de l’època republicana. El 1948 es va convocar un premi, com s’havia fet anteriorment, on es presentaren tres treballs. Rafael Torrent i Orri en va resultar guanyador amb l’obra titulada Historia del arte en Olot y su comarca –tots els treballs havien de ser escrits en llengua castellana–, d’una gran extensió –272 folis– cosa que el feia difícilment editable, com succeí. Com en la convocatòria anterior, també s’aixecà una nova polèmica, ja que es va refusar la Historia de Olot: Capítulo de la Prehistoria, la Protohistoria y la historia antigua, obra presentada pel Dr. Joaquim Danés i Torras. No es va premiar cap treball en les convocatòries del 1949 i 1950, no sabem si per falta d’originals o per no tenir prou interès els treballs presentats per poder ser premiats. El 1951, Francesc Caula i Vegas va ser el guanyador del premi amb l’obra El Vizcondado de Bas y la Casa de Ampurias. El 1952 Joaquim Danés i Torras i Josep M. Danés i Llongarriu van ser premiats per Los notarios de la circunscripción de Olot. El 1953, Mn. Lluís Constans va ser premiat per Una obra sobre el castillo de Finestras. No consta cap guanyador de l’any 1954. El 1955, s’endugué el premi, novament, Rafael Torrent i Orri per El poblado ibérico y romano de Olot. El 1956, Francesc Caula i Vegas va obtenir el guardó per Olot y los infantes de Aragón. El 1957, Candi Agustí i Trilla va ser premiat per En Josep de Costabella. El 1958, Ramon Pujolar i Huguet va signar Fortalezas medievales y resumen histórico del condado de Besalú. El 1959, M. del Tura Roura i Castañer va ser l’autora de La meva història de la guerra a Olot. El darrer premi fou el de 1960, donat al caputxí Nolasc del Molar per Poesia litúrgica en manuscritos de Olot.
A partir de 1949, el PEHO publicà la revista mensual que havia de ser titulada Pyrene, una de les millors que s’han editat a la ciutat, impulsada pel poeta Josep Munteis. Era escrita en castellà amb alguns textos en català. Fou suspesa per les autoritats de l’època l’any 1957, de manera que en aquesta primera època edità cinquanta-nou números. En una segona època, entre els anys 1962 i 1963, va treure cinc números. Coincidint amb l’edició de Pyrene es van fer algunes activitats culturals com l’Aula de les Arts i les Lletres, unes trobades que tenien una part musical i una altra de literària, sessió que se solia fer al Casino Olotí.
Van venir uns anys força inactius. Es pot esmentar el 1968, en què es va fer la sessió acadèmica itinerant del Patronat Eiximenis a Olot, on s’acordà precisament la integració de l’entitat olotina, com ha estat fins ara. L’any 1976 es proposà fer reviure l’entitat, sobretot per part de l’entusiasta Ramon Grabolosa, nomenant l’historiador Josep M. de Solà-Morales com a president i deixant de ser-ho l’alcalde de la ciutat com havia estat fins llavors. Es va canviar el nom de l’entitat, agafant l’actual de Patronat d’Estudis Històrics d’Olot i Comarca (PEHOC), amb la idea que abracés tota la comarca de la Garrotxa. Poc després, va aparèixer el primer volum dels Annals de 1977, que donaven a conèixer les investigacions sobre història comarcal. Van seguir els Annals 1978 i 1979. Tot seguit, i a causa dels problemes econòmics que solen patir aquests tipus d’entitats, els Annals es van publicar cada dos anys. Així, sortiren els de 1980-81, 1982-83 i 1984-85 –aquest en dos volums– i 1986-87. El 1988 i el 1989 varen ser anuals, tornant a ser bianual els del 1990-91 i 1992-93, i novament anuals el 1994 i 1995, i uns que porten la data de 1996-98. Després, van deixar de publicar-se fins al 2005, en què tornaren amb un disseny totalment renovat i amb dos volums aquell any. A partir de llavors, els Annals han aparegut puntualment, publicant-se els del 2006, 2007, 2008, 2009, 2010 –un monogràfic que va sortir de les XIX Jornades d’Història de l’Educació. Dones i Educació– i 2011.
Mentrestant, el 1991 morí Ricard Jordà, que havia estat tresorer de l’entitat i es plantejà un canvi de junta. A més, el secretari Josep Murlà, que acabà per fer quasi totes les gestions de l’entitat, també demanà un relleu. Es va fer un debat entre persones que podien ser properes a l’entitat, on es va qüestionar la presidència i la línia mantinguda. Com a conseqüència, el president renuncià al càrrec. Una comissió va fer gestions per donar continuïtat al PEHOC, de manera que el 1993 es va fer una assemblea general, en la qual es nomenà president el psiquiatre i historiador Jordi Pujiula, junt amb un grup de persones per tirar endavant l’entitat amb nous objectius. A part de l’edició puntual dels Annals, s’han dut a terme les Jornades sobre la Fi de la Guerra Civil, el 1999; un curs d’Història de la Garrotxa el 2004; el cicle Perspectives: xerrades amb el Patronat, el 2005; els actes commemoratius del Setanta-cinquè aniversari de la proclamació de la Segona República Espanyola, i el cicle de conferències La memòria de la República, el 2006, amb un documental titulat Olot en temps de la Segona República i el 2009 el PEHOC dóna cobertura al projecte pedagògic d’un grup d’alumnes de l’IES Montsacopa, amb el documental L’escola franquista; organitza el cicle Té la pau alguna oportunitat?, el 2007-08; Personatges per a la història, el 2008-09; Reconciliar-nos amb la història. El franquisme i l’organització del Nuevo Estado,el 2009-10 i, La Transició Política espanyola i l’encaix de Catalunya a l’Espanya del segle XXI, el 2010-11. Per al curs 2011-12 s’ha preparat el cicle d’anàlisi econòmia i social Reptes per al Segle XXI. S’ha de fer especialment esment al llibre Història de la Garrotxa, editat el 2008, sota la coordinació de Jesús Gutiérrez.
L’any 2000 es van crear els Premis Salvador Reixach, per premiar treballs de recerca d’alumnes de batxillerat en diferents àmbits, on el Patronat hi ha tingut un paper capdavanter.
S’han editat les intervencions en una taula rodona feta el 1994 sobre L’Escola d’Olot i la seva continuïtat en el segle XX; ha col•laborat en l’edició de les Beques Ciutat d’Olot des de l’edició de La reconstrucció de la vila d’Olot després dels terratrèmols (1427-1433), de Xavier Puigvert, el 1997, fins a El P. Joaquim Joanola (1853-1912) i l’inici de la colonització de Guinea Equatorial, de Jacint Creus, el 1998 o bé El padre Antonio Soler (1729-1783). Biografia y obra musical, de Paulino Capdepón, l’any 2000. També el llibre Els juristes i la defensa de les Constitucions. Joan Pere Fontanella (1575-1649), de Joan Lluís Palos, el 1997.
L’any 2011 va morir Jordi Pujiula, el president, que ha estat substituït per Jesús Gutiérrez. Actualment, el PEHOC disposa d’una nova Junta Directiva i es proposa el manteniment dels cicles de xerrades de temàtica històrica i actual, l’edició dels Annals, la continuïtat dels Premis Salvador Reixach, amb la creació dels Premis Jordi Pujiula i l’obertura a nous sectors de la societat, especialment els joves.
Coincidint amb tot això, aquest mateix 2011, el PEHOC ha estat distingit amb el Premi Recercat, que atorga l’Institut Ramon Muntaner, organisme que agrupa més de 120 centres d’estudis de les terres de parla catalana, en reconeixement a la seva tasca i resistència de llarg recorregut.
Per saber-ne més
Josep Murlà i Giralt. “Del Patronat d’Estudis Històrics Olotins al Patronat d’Estudis Històrics d’Olot i Comarca”. Setanta-cinc anys d’existència de l’entitat (1933-2008)”. Annals del Patronat 2009, pp. 9 – 44.