Jordi Pujiula i Ribera (Olot, 1947-2011), psiquiatre i historiador català. Va ser acadèmic corresponent de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya; president de la filial de la Garrotxa de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i Balears; vicepresident del Col•legi Oficial de Metges de Girona (COMG) i president de la Fundació Pascual i Prats del mateix COMG. Alhora, també ha estat president del Patronat d’Estudis Històrics d’Olot i Comarca.

L’any 2000 va rebre l’Homenatge anual dels Premis Ciutat d’Olot i, el 2004, el Premi d’Excel•lència professional mèdica en Humanitats atorgat pel Congrés de la Professió Mèdica de Catalunya del Consell de Col•legis de Metges de Catalunya. El 1974 es va casar amb Maria Assumpció Illas i Quera i el 1976 va néixer la seva filla Elisabet.

EL PSIQUIATRE

Jordi Pujiula es va llicenciar en medicina i cirurgia el 1971 i en psiquiatria el 1975, professió que va exercir fins a la seva mort. Des del 1980 va ocupar plaça de neuropsiquiatria a Ripoll i Olot. El doctor Pujiula va ser una figura clau en la creació de la xarxa de salut mental de la Garrotxa i del Ripollès fins a la seva institucionalització a través de l’Institut d’Assistència Sanitària. Membre actiu de diferents organismes de psiquiatria, participava activament en congressos i reunions arreu. D’altra banda, és autor de diversos treballs sobre psiquiatria i història de la medicina a les comarques gironines, tema en el qual estava treballant en els darrers temps, just abans de morir.

L´HISTORIADOR

La memòria de la Guerra Civil que li va transmetre el seu pare Gabriel (que havia estat un destacat militant del BOC i del POUM durant la República) i el seu activisme antifranquista van despertar-li un gran interès per la història contemporània. Jordi Pujiula es va convertir en l’historiador més important de la Guerra Civil i el franquisme a la Garrotxa i va treballar perquè la memòria dels vençuts no s’oblidés i es transmetés a les noves generacions. Persona reconeguda i respectada des de tots els àmbits socials i culturals de la comarca, va participar en multitud de xerrades, debats i trobades amb la finalitat de donar a conèixer la nostra història comuna i recuperar de l’oblit els sectors socials derrotats pel feixisme. En aquest sentit cal destacar el seu paper d’home pont entre les generacions perdudes com a conseqüència de la Guerra Civil i les noves generacions, nascudes pocs anys després d’acabada la primera postguerra. Ell va saber enllaçar inquietuds i es va convertir, voluntàriament, en el testimoni d’aquest trànsit de la memòria història.
No podem oblidar la seva iniciativa, que lliga les seves vessants d’historiador i metge èticament compromès, de revisar les actes de depuració col•legial del COMG que van afectar molts metges gironins a la postguerra, així com la celebració d’un acte de desgreuge als metges depurats, el 2009.
Interessat com estava per qualsevol aspecte que servís per explicar les característiques de la societat olotina i garrotxina, també va escriure nombroses monografies i articles sobre altres aspectes de la història local, com ara el caràcter dels garrotxins, les llegendes populars, l’arquitectura industrial o la vida d’altres olotins il•lustres. Va col•laborar habitualment en els Annals del Patronat, la publicació del Patronat d’Estudis Històrics d’Olot i Comarca (PEHOC), entitat que va presidir des del 1994 fins a la seva mort. És en aquest sentit que mereix un capítol a banda, ja que gràcies a la seva visió de futur va saber mantenir l’entitat en actiu. Jordi Pujiula va impulsar la creació d’uns premis a treballs de recerca per a alumnes de batxillerat, els Premis Salvador Reixach, iniciats el 2001 i convertits en un referent bàsic de l’activitat cultural i de recerca de la comarca i que es lliuren anualment a Santa Pau. La seva tasca incansable va merèixer el reconeixement i la implicació dels Ajuntament de Santa Pau i d’Olot i del Consell Comarcal de la Garrotxa. Tota aquesta dinamització tindrà continuïtat amb la convocatòria, ja des del 2012, dels Premis Jordi Pujiula, específics per a treballs de recerca dels àmbits científic i tecnològic.

EL COL•LECCIONISTA

Seguint els passos del seu pare, que havia estat un gran col•leccionista de cromos, Jordi Pujiula es va dedicar a col•leccionar tota mena de documents referents a la història de la Garrotxa (postals, monedes, expedients, cartes) i també, especialment, a col•leccionar mol•luscs, ja que la malacologia va ser una de les seves grans passions des que estiuejava, de petit, a Palamós.

L’OLOTÍ MILITANT

Jordi Pujiula es va implicar en la vida social i cultural olotina des de jove. Va fer teatre (juntament amb el seu amic Pere Planella);  va ser redactor i col•laborador regular en nombroses revistes (Olot-Misión,  L’Olotí, Gra de Fajol, Doble 7, A 440 m…); va ser un dels redactors del projecte de reforma del nucli antic i president de l’Associació Gastronòmica El Cassolot. Va col•laborar amb Ràdio Olot i Olot Televisió, va ser pregoner de les Festes del Tura del 2006 i va estendre la seva influència sobre la societat civil garrotxina.

L’ESCRIPTOR

A part de les seves col•laboracions periodístiques en diaris (El Punt, La Vanguardia) i revistes (L’Avenç, Revista de Girona), Jordi Pujiula va escriure poesia des de jove i va publicar 3 reculls de poemes: Paraules personals (1969), L a pols de la por (1978), Dietari a mitja vida (2003) i Neo (2010). També va fer diferents adaptacions teatrals i és autor de més d’un miler d’articles, contes i narracions curtes. Igualment, va participar en algunes obres col•lectives, com La pell de la ciutat (1976), edició de bibliòfil; La Festa a les terres de Girona (1991), editat per la Diputació de Girona; Pecats humits (1990), publicat per Edicions de Batet; En Bas, mig segle enrere. Les fotografies del mestre Tornabell (1995); 10 anys de l’Arxiu i del Museu (1999), editat pel Museu Comarcal de la Garrotxa; la Història de la Garrotxa (2008), edició de la Diputació de Girona; i Miquel Duran. El pintor de les Preses (2007); entre d’altres.

OBRES PRINCIPALS (Selecció)

HISTÒRIA

Glosa biogràfica del Dr. Joaquim Danés i Torras. Ed. de l’autor (1979).
Glosa biogràfica de Josep Pujol i Ripoll. Ed. de l’autor (1980).
Bruixes, dimonis i follets de la Garrotxa. Ed. Papers de l’Arxiu Casulà (1983).
Els Garganta. Homenatge a una família il•lustre. En col•laboració. Ed. Municipals (1987).
Joaquim Danés i Torras (1988-1960). En col•laboració. Ed. de Batet (1989).
Olot: Imatges per a la memòria. 6 volums. En col•laboració. Fundació Pere Simon (1991-95).
Els morts per la guerra civil a la Garrotxa. En col•laboració. Ed. de Batet (1993).
25 anys de la Cooperativa de la Vall d’en Bas. En col•laboració. Ed. Cooperativa de la Vall de Bas (1995).
La guerra civil a Olot. Ed. Fundació Pere Simon (2000).
Miquel Plana. Cartells. Imatges per a la nostra història. En col•laboració. Ed. de bibliòfil. Olot (2005).
150 anys de sociabilitat olotina. L’Au cal•ligràfica. Olot (2006).
Catàleg de la postal olotina. Vol 1. Arxiu d’Imatges d’Olot. Olot (2006).
Dictadura, República i Guerra Civil. Volum 8 de la Història d’Olot. Edicions Municipals. Olot (2007).
L’arribada i desenvolupament de la Segona República i  La Guerra Civil i la Revolució social al volum Història de la Garrotxa. Diputació de Girona. Girona (2008).
El somni republicà. El republicanisme a la Garrotxa. En col•laboració. Girona (2009).

LITERATURA

Paraules personals. Ed. de Montserrat (1969).
Cadaqués. Crònica estival d’una recerca infructuosa i deu troballes sorprenents. Ed. de bibliòfil de Miquel Plana (1974).
La pols de la por. Dins El Burí i la Ploma. Ed. bibliòfil Miquel Plana (1978).
“Dietari a mitja vida”. Senhal. Il•lustracions de Quim Domene (2004).
“Neo”. Senhal. Il•lustracions Vicenç Masdemont (2010).

DIVERSOS

Itinerari pel nucli antic d’Olot. Il•lustracions de Danésjordi. Ed. Joan Prat (1993).
La Vall de Bas i Riudaura. Guia. Ed. de Batet (1995).
Olot. Guia. Ed. de Batet (1995).

SELECCIÓ D’ALGUNS POEMES

Primer plor  (1969)

M’han estafat!
Protesto!!
Demano el dret d’empetitir-me,
desbatejar-me
retroparir-me
i contranéixer.
(Voldria exiliar-me
mare endins, cloves endins,
i pam i pipa
per al que resta.)

… (1969)

Ai, mossèn!
I com m’agradaria
que el meu rés
-la poesia-
esdevingués
com el vostre
-el Parenostre-
l’opi més noble,
vici del poble.

50 anys (2003)

El migdia ja m’ha dit tot el misteri.
La tarda es fa planera
i em torna el desig enyoradís,
l’esperança enteranyinada.
Al capvespre,
si no plou,
m’espolsaré les darreres
engrunes de certesa
i treuré a passejar l’escepticisme.

… (2010)

Ara vénen temps de dol,
de cerimònia.
Un amic et llegirà les excel•lències,
la gent a fora,
(el local s’ha fet petit),
i un temps trencat de pluja,
no poden escoltar.
Ben aviat
l’oblit escamparà les cendres.