Us avancem el programa del nou cicle de xerrades del PEHOC pel curs 2015-2016 titulat Nous escenaris per al món del segle XXI.

Conferència inaugural

1.-  Una visió general política  actual i de futur immediat. Què ens espera en aquest segle XXI?

Josep Ramoneda – 9  OCTUBRE

2.- Àfrica: el fracàs de les perspectives tradicionals europees, entre la memòria i l’oblit.

Lluis Mallart  – 13  NOVEMBRE

3.-  La Rússia que ens espera. La formació d’un nou imperi?

Llibert Ferri  – 11 DESEMBRE

4.- Quo vadis Europa? És aquesta l’Europa que volem? Aquest és el somni europeu?

JM Martí Font  – 15 GENER

5.- La nova ruta de la seda: reptes i oportunitats per a la integració Europa-Àsia

Nicolás de Pedro  – 12 FEBRER

6.-Islamisme i modernitat. És inevitable el xoc de cultures?

Francis Ghilès  – 11 MARÇ

7.- Xina , Corea i el Pacífic.  Un nou eix vertebral del món?

Sergi Vicente   – 8  ABRIL

8.- Amèrica del sud. Brasil i els nous estats emergents

Antoni Traveria  – 13 MAIG

 9.- Els USA del s. XXI: Encara és possible l’american way of life?  

Pere Vilanova  – 10 JUNY

Francesc Macià figura cabdal del catalanisme progressista.

El divendres dotze de juny en la jornada de cloenda del Cicle Catalunya 1901-1931, un país en transformació, organitzat pel PEHOC, el catedràtic d’història de la UdG Àngel Duarte  i Montserrat va analitzar el paper fonamental de Francesc Macià en tot el catalanisme progressista dels darrers cent anys.

Macià havia estat, durant la primera meitat de la seva vida, el que el seu col·laborador Pere Coromines havia qualificat com a “català provincial” agrupant, sota aquesta etiqueta, els polítics catalans que pensaven que el progrés econòmic i social de Catalunya s’havia de fet mitjançant la modernització i la regeneració de les institucions de l’Estat, exemplificats en els noms, entre d’altres, de Joan Prim i Francesc Pi i Margall. Macià, fill d’una família benestant de la comarca de les Garrigues, dedicada a la producció i comercialització d’oli, va dedicar-se durant molts anys de la seva vida a la carrera militar.

Coromines qualificava de “catalans nacionals” el sector en aquells temps més minoritari, que considerava Catalunya com un ens polític propi i que havia de tenir un paper més singular en les institucions estatals. La figura emblemàtica d’aquest corrent seria Prat de la Riba, peça cabdal en la creació de la Mancomunitat de Catalunya.

El fracàs de la regeneració política dels darrers anys de la Restauració amb el fet destacat de la resposta del Govern i de l’estament militar amb l’assalt de militars destinats a Barcelona a les redaccions del Cu-cut i La Veu de Catalunya van produir en Francesc Macià la decantació ideològica cap a una visió “nacional” separada de la visió “provincial”, basada en l’esperança d’un  estat lliberal i més democràtic.

Aquesta dualitat en el progressisme polític català de les primeres dècades del XX va ser exemplificada per Duarte en el diferent paper de Francesc Macià i Lluís Companys a l’abril de l’any 1931 quan, després de les eleccions municipals, Lluís Companys, des del balcó de l’Ajuntament de Barcelona, anunciava un canvi de règim a Espanya amb la proclamació de la República, Francesc Macià declarava la República Catalana.

Duarte va  destacar l’esperit inquiet de Macià, malgrat la seva biografia i edat, vitalitat que va mantenir fins als darrers anys de la seva vida, copsant la transcendència dels  moviments ideològics i polítics internacionals de les primeres dècades del segle XX, especialment les causes i les conseqüències de la Gran Guerra, fet que va convertir Francesc Macià en una icona del catalanisme progressista durant tot el segle XX i fins a l’actualitat.

Aquesta va ser la darrera conferència del curs i al finalitzar l’acte Jesús Gutiérrez, President del PEHOC, va agrair l’assistència de públic al llarg del curs. Anuncià que, del 6 al 8 de juliol, tindria lloc el curs d’estiu La Catalunya del  XVIII, de la desfeta política a la renaixença econòmica, a la Fundació Estudis Superiors d’Olot.